dimecres, 23 de juny de 2010

PRIMERA ACTUALITZACIÓ

No estic gaire content amb els resultats de la primera sessió de fotos. I és que clar, m'havia oblidat d'una cosa important: no sóc fotògraf. Pensava que un cop tingués a la gent davant, em sortirien idees genials que conformarien les variacions i serien obres d'art en si mateixes i en conjunt... Però m'havia oblidat que això és com la música (i com tot en general): sense tècnica, o un s'ho prepara al dedillo i té molt clar què ha de fer, o pot començar a improvisar i caure en la banalitat de el fer "lo mínim per salvar-ho". I això és el que vaig fer. A part, preparar l'escenari em va ocupar massa temps i va eclipsar la meva concentració amb les fotos. Diguéssim que sí, que ho salvaré, però de cara a les properes ho portaré molt més preparat. En fí, que no podem parar d'aprendre.
Ara bé, va ser un moment espectacular. Les puntaires, molt bona gent, s'ho van passar molt bé, i van col·laborar amb una actitud digna d'admirar: s'ho van pendre molt seriosament, van posar en les posicions que els havíem marcat i sempre amb bon humor. Cal dir que mentre preparava les fotos, van anar cantant un repertori de cançons populars que llàstima que no es podrà sentir a les fotos. Si que es podrà sentir, per això, en un making of que està preparant la meva compaya Èrika, sense l'ajuda de la qual hagués estat impossible quadrar les posicions i mantenir les models en situació. S'ha d'agrair també l'ajuda de mons pares i de la meva iaia Lola, que va donar una nota d'humor molt important a la sessió. I també l'ajuda primordial que donarà el rigor històric a la foto. Moltes gràcies, Arnau, pels cistells i les ampolles.
Algunes de les puntaires són aquestes, en un dia de classe al Centre Cívic:


dijous, 17 de juny de 2010

werlisa

Per cert, avui he anat als encants i he comprat aquesta coseta, que faré servir a les actualitzacions:


A veure si funciona..

dimecres, 16 de juny de 2010

Treball de camp

Les 9 del matí. Menjars Can Pep. Galta de porc amb patates fregides i un all-i-oli brutal. Ví amb gasseosa i un orujo d'herbes per rematar-ho tot. Torno a repetir: les 9 del matí.

El Joan Cànovas, davant meu. Al seu costat, el seu fill Rubén, que ve de Tarifa i porta quatre anys a Catalunya. A l'altre costat, l'amo i senyor de can Pep. Al meu costat, el Joan, el Pelut; i a l'altre, Jaume Ferrer, que me'l presenten com el fill dels amos dels autocars Fersprat, i que no para de picar-se amb el Pelut. Aquest és el seu esmorzar típic de cada dia.

L'objectiu de la meva presència allà és aconseguir palla per la primera actualització, i de pas recopilar alguna informació. En molt poc temps m'expliquen moltes coses. Anècdotes i històries del passat i el present pagès del Prat. Els ensenyo la fotografia que vull actualitzar, i m'asseguren que d'aquesta en deu fer més de 80 anys. El Pep assenyala una maqueta d'una masia que tenen penjada a una cantonada. Em diu que és de Cal Lluquer, la masia de la seva família, Justament, una de les altres actualitzacions correspon a una foto que està feta a Cal Lluquer. Li dic i li ensenyo l'altra fotografia. Quan la veu, em sembla que s'emociona, i diu ja la conec aquesta fotografia ja... i es treu les ulleres de la butxaca de la camisa amb solemnitat, se les posa i diu aquest és mon pare. Ai, quina llàstima que no estigués gravant en aquell moment, però no són maneres, home: la càmera s'ha de treure quan ja portes una estona, quan ja estàs una mica integrat, sinó és molt violent, com a mínim per a mi. I per aconseguir la integració encara m'havia de menjar la galta amb all-i-oli i veure uns gotets de ví.

Al cap d'una estona, el Pep em porta el llibre sobre masies del prat amb fotos de la Colita, que amb els citats gotets de ví matinals encara em semblen més genials.

En un moment criden a la mestressa i dient-li el nom i cognom ja em diu de qui sóc fill i qui són els germans de ma mare. El Joan i el Jaume comencen a cantar el meu avi va anar a Cuba. Jo m'acabo la galta, em demanen l'orujo, i llavors ja em veig preparat per treure la càmera (una de fotos compacta, petiteta i discreta).



El Joan Cànovas m'ha obert casa seva. Em deixarà fer les fotos al seu magatzem de palla, que té per donar de menjar a les "seves nenes", les eugues que té, juntament amb els sementals, de Pura Raza Española. Es dedica als camions, i els cavalls són la seva passió. El seu company Rubén ve de Jerez de la Frontera. De la millor, segons ells, escola d'equitació del món. Fa gràcia sentir el seu accent gaditano enmig del català dels pagesos i el de l'hospitalet del Joan.
El Joan, al final de l'excursió, m'ha dit "yo soy el hombre más feliz del mundo". I la veritat és que realment ho sembla.
Només per aquestes dues hores, ja val la pena haver-se llençat a fer aquest projecte.

dimecres, 9 de juny de 2010

Puntazo-puntaires o Les millors, les iaies




La primera sessió d'actualitzacio fotogràfica ja té data i protagonistes: 21 de juny a les 18h amb l'Associació de Puntaires Jardins de la Pau.

He arribat a la sala polivalent del centre cívic tot suat (sembla que perdré uns quilets amb aquest projecte), i m'han rebut unes iaies simpàtiques que em miraven interrogatives. Sentia a la meva, la iaia Lola, que em cridava. La buscava amb la mirada però no la trobava. Tampoc és que la sala sigui molt gran o hi hagi moltes puntaires, però és que la meva iaia és molt petita, i jo haig de reconèixer que estava nerviós. Així que quan l'he trobat, quan he trobat la meva aliada, he tancat la porta darrere meu i he anat cap on estava ella. M'he presentat, i els he explicat el projecte. Una vegada més no sé si els he sabut explicar bé, però el cas és que s'hi han apuntat amb una motivació que m'ha sorprès i m'ha fet treure l'agenda i fixar un dia per fer les fotos. Els he preguntat si s'ho volien pensar, però ja ho tenien clar. Tenia reservat un discurset sobre la història i les entitats i tot això per convencer-les, però no ha fet falta.

En fi, serà complicat, perquè hauré de montar un tinglado considerable a base de palla, i no vull dir més. Com diu aquesta frase que fa ràbia: "hasta aquí puedo leer".

Per altra banda, he alucinat amb la rapidesa dels moviments de les mans dels boixets (els bolillos).
És increïble la quantitat de coses sorprenents que hi ha, he pensat jo. Mentre estic treballant, per exemple, hi ha una dona fent un tapete amb la punta de coixí movent els boixets a tota velocitat. El món és la ostia.

Per cert, la foto no és meva, és de google images simplement per qui no sàpiga què són les puntes de coixí.

divendres, 4 de juny de 2010

suor a l'estruch

Avui, després d'11 anys, he tornat a suar a l'Estruch.

Però, tot i que estava amb antics companys com el Xavi Vàzquez, Jordi Boronat i l'Almagro, no he suat jugant, sinó explicant als membres del Senior B del C.B. Prat la proposta d'actualització fotogràfica que els he fet. Era realment complicat, allà, a la pista, jo rodejat de paios enormes mirant-me, intentar fer-los entendre què era el projecte, de què anava, què volia d'ells i sobretot, demanar-los la seva col·laboració, evidentment desinteressada.

Les cares de no acabar d'entendre què vol aquest paio han donat lloc al catxondeo típic dels equips que feia tant de temps que no vivia, i hem acabat rient i fins i tot ens han fet baixar el to de veu, que els que estaven entrenant al costat necessitaven una mica de concentració.

No sé si he sapigut transmetre bé la informació del projecte, no sé si he sapigut motivar-los prou com perquè quedin amb mi un dia, a part dels entrenaments i els partits (per cert, dissabte tarda juguen l'útltim a l'Estruch, i és molt important!), però m'han donat bones vibracions.

En fi, me n'he anat d'allà una mica emocionat: tornar a passar pel passadís, tornar a sortir per la porta a la pista, el banquillo, el parquet, l'Arseni, que encara és presi (és d'aquelles poques coses que sembla que no han canviat en el món) m'han fet recordar tot una època, moments d'eufòria i de patiment... i és que jo m'ho prenia molt en sèrio, això del bàsquet, però va ser un dels sacrificis de l'adolescència. És fort, però des del dia que me'n vaig anar (recordo quan li vaig dir a l'entrenador, a punt de plorar, que no podia continuar) no havia tornat a trepitjar la pista ni els passadissos. Onze anys.

Encara que finalment no volguessin participar (que estan en tot el seu dret), ja ha valgut la pena d'haver-ho proposat encara que sigui per haver reviscut tot aquell temps, tota aquella energia i aquelles experiències tan sanes (i ara encara més, que no foto res d'esport!).

dimecres, 2 de juny de 2010

Primera anotació al blog d'Actualitzacions. Pistoletazo de salida.

Avui escric la primera anotació al blog d'Actualitzacions.
Comença aquest projecte amb bon peu: ja gairebé totes les entitats participants estan confirmades, i les fotografies antigues, escollides.
Aquest matí he anat a l'arxiu municipal i he consultat els llibres susceptibles de contenir el tipus d'imatge que necessito. En un moment han tornat a passar davant dels meus ulls un bon nombre de fotos en blanc i negre d'un Prat desconegut per a mi, però al mateix temps familiar, i s'ha confirmat el que ja em temia: cada vegada que les miro hi veig una cosa diferent, cada vegada que les miro m'encurioseix més i me n'adono del poc que sé del passat recent del meu poble, dels meus carrers, de la meva família, de la meva gent... Cada vegada que les miro sento que encara les hauré de mirar unes quantes vegades més. Això dóna força al meu projecte i, en part, fa que decideixi escollir ja les fotos i no m'ho pensi més.
Per cert, una troballa molt valuosa: un llibre amb fotos de Colita sobre les masies del Prat. És dels 80, però les fotos tenen aire d'anys vint. Són espectaculars: composició, textura i, sobretot, una realitat rància i entranyable que encara deu existir en raconets que resisteixen el nostre pas del temps.
Per acabar, dir que he sentit un petit pessigolleig a l'identificar-me amb unes frases escrites al final del gran "l'Abans", que deien alguna cosa així com que aquest llibre no marca el final de res, sino tot el contrari: ha de ser l'inici de moltes coses.
Espero que les Actualitzacions també ho siguin.