Treball de camp

Les 9 del matí. Menjars Can Pep. Galta de porc amb patates fregides i un all-i-oli brutal. Ví amb gasseosa i un orujo d'herbes per rematar-ho tot. Torno a repetir: les 9 del matí.

El Joan Cànovas, davant meu. Al seu costat, el seu fill Rubén, que ve de Tarifa i porta quatre anys a Catalunya. A l'altre costat, l'amo i senyor de can Pep. Al meu costat, el Joan, el Pelut; i a l'altre, Jaume Ferrer, que me'l presenten com el fill dels amos dels autocars Fersprat, i que no para de picar-se amb el Pelut. Aquest és el seu esmorzar típic de cada dia.

L'objectiu de la meva presència allà és aconseguir palla per la primera actualització, i de pas recopilar alguna informació. En molt poc temps m'expliquen moltes coses. Anècdotes i històries del passat i el present pagès del Prat. Els ensenyo la fotografia que vull actualitzar, i m'asseguren que d'aquesta en deu fer més de 80 anys. El Pep assenyala una maqueta d'una masia que tenen penjada a una cantonada. Em diu que és de Cal Lluquer, la masia de la seva família, Justament, una de les altres actualitzacions correspon a una foto que està feta a Cal Lluquer. Li dic i li ensenyo l'altra fotografia. Quan la veu, em sembla que s'emociona, i diu ja la conec aquesta fotografia ja... i es treu les ulleres de la butxaca de la camisa amb solemnitat, se les posa i diu aquest és mon pare. Ai, quina llàstima que no estigués gravant en aquell moment, però no són maneres, home: la càmera s'ha de treure quan ja portes una estona, quan ja estàs una mica integrat, sinó és molt violent, com a mínim per a mi. I per aconseguir la integració encara m'havia de menjar la galta amb all-i-oli i veure uns gotets de ví.

Al cap d'una estona, el Pep em porta el llibre sobre masies del prat amb fotos de la Colita, que amb els citats gotets de ví matinals encara em semblen més genials.

En un moment criden a la mestressa i dient-li el nom i cognom ja em diu de qui sóc fill i qui són els germans de ma mare. El Joan i el Jaume comencen a cantar el meu avi va anar a Cuba. Jo m'acabo la galta, em demanen l'orujo, i llavors ja em veig preparat per treure la càmera (una de fotos compacta, petiteta i discreta).



El Joan Cànovas m'ha obert casa seva. Em deixarà fer les fotos al seu magatzem de palla, que té per donar de menjar a les "seves nenes", les eugues que té, juntament amb els sementals, de Pura Raza Española. Es dedica als camions, i els cavalls són la seva passió. El seu company Rubén ve de Jerez de la Frontera. De la millor, segons ells, escola d'equitació del món. Fa gràcia sentir el seu accent gaditano enmig del català dels pagesos i el de l'hospitalet del Joan.
El Joan, al final de l'excursió, m'ha dit "yo soy el hombre más feliz del mundo". I la veritat és que realment ho sembla.
Només per aquestes dues hores, ja val la pena haver-se llençat a fer aquest projecte.